El president de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet, es vanagloriava en un article d’opinió la setmana passada d’haver aconseguit aprovar 80 milions d’euros per al Pla d’Acció Municipal 2017-2020. Es tracta de la xifra més alta aprovada mai per aquest Pla. Tota la raó. El PAM, a més, és un mecanisme de finançament imprescindible per als municipis. Tota la raó. Però… què és el PAM i com es finança?

En primer lloc, cal saber que el PAM està gestionat íntegrament des de l’ens provincial i té per objectiu facilitar que municipis petits -i no tant petits- tinguin majors recursos per poder invertir en la construcció i prestació de serveis per als seus habitants. Tanmateix, està composat per la suma de diners que aporta tant la pròpia Diputació de Tarragona com la Generalitat mitjançant el Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya (PUOSC).

D’entrada, aquesta estratègia posa de manifest el que des de la CUP ja hem denunciat en reiterades ocasions: les diputacions són administracions amb molts diners però sense competències. D’aquesta manera, són utilitzades per la Generalitat -institució amb moltes competències però infrafinançades- per poder desenvolupar actuacions amb menys control a causa de l’opacitat de les diputacions i la poca repercussió pública que tenen (en un proper article explicarem els diners que la Diputació desvia a Generalitat, consells comarcals i ajuntaments directament).

Amb això no volem dir que trobem malament que la Diputació destini diners a complementar programes com el PUOSC. Més aviat al contrari, el que volem plantejar és que si el disseny institucional i les competències de cada administració estiguessin ben definides –i no com planteja la Constitució de 1978, generant opacitat, corrupció i malversació- de ben segur, institucions com les diputacions podrien ser dissoltes i encara comptaríem amb infinitament més recursos econòmics per destinar als municipis i a les comarques.

La segona part del problema és la manca de definició de les polítiques públiques i de finançament de la Diputació de Tarragona. Tenim un Pla Estratègic 2015-2019 que són quatre pàgines plenes d’anuncis ambigus que no defineixen cap tipus de model de desenvolupament terrtiorial. I, per al 2017, ni tants sols s’han dignat a simular un Pla Anual que estableixi en què consistirà l’actuació de la Diputació per als propers mesos.

Com a institució supramunicipal, la Diputació hauria de tenir uns criteris per a finançar l’actuació dels ajuntaments als municipis. Això no vol dir vulnerar l’autonomia municipal ni imposar un model de desenvolupament d’esquena a les necessitats dels municipis. Vol dir, simplement, establir uns criteris per evitar el sobreendeutament dels ajuntaments i la malversació de fons públic.

Per exemple, tindria sentit que els 184 municipis de la província de Tarragona tinguessin tots una biblioteca de cinc pisos, una piscina olímpica, un velòdrom o un auditori per fer concerts d’òpera? No, oi? Doncs la manca de definició de polítiques actual del PAM ho permetria. I tot ben finançat, és clar.

No sols això, sinó que el PAM fins i tot dóna diners als ajuntaments perquè aquests puguin destinar-los a pagar el deute bancari que tenen contret. No fomenta això que els ajuntaments encara s’endeutin més sabent que la Diputació cada any els hi ofereix diners per poder pagar deute bancari?

Cal insistir en la idea que aquesta arquitectura institucional està ideada per fer i desfer a interès partidista, per això a la Diputació hi va qui hi va. Les necessitats dels municipis han d’anar per davant dels interessos dels seus governs. A vegades no cal invocar plantejament ideològics, simplement caldria utilitzar el sentit comú i pretendre ser mínimament eficients… no crec que sigui molt demanar. Seguirem insistint.