La CUP de Reus entrega una carta a la Consellera de Cultura demanant un canvi radical en les polítiques culturals
Aquesta tarda, la portaveu del Grup Municipal de la CUP de Reus, Marta Llorens, ha rebut la Consellera de Cultura, Àngels Ponsa, en l’acte institucional de l’Ajuntament de Reus i li ha fet arribar una carta per demanar una reestructuració de les polítiques culturals, principalment en tres àmbits:
- Augment del pressupost i creació d’estructures. Actualment el pressupost en cultura no arriba a l’1%.
- Accés universal i equitatiu de la cultura, potenciant el petit format de proximitat.
- Millora en les polítiques de contractació i condicions per a les treballadores.
_________________________________
Molt Honorable Consellera de Cultura,
En moments crítics, tal com els que estem vivint des de fa massa mesos, els preàmbuls haurien de quedar en segon terme i anar per feina. Per tant, de manera molt directa m’adreço a vostè recordant-li les paraules que vostè mateixa va pronunciar en el reportatge del programa 30 minuts “Sobreviure al directe”:
“Durant la pandèmia, la cultura ens ha salvat. Li hem de retornar a la cultura el que mereix”
Fer aquesta afirmació provoca la mateixa sensació de ràbia que els aplaudiments adreçats a les sanitàries cada dia a les 8 del vespre durant el confinament. Les institucions, en cap cas, han de fer del paternalisme el mitjà pel qual justificar les seves mancances. Perquè, insisteixo, només generen mal estar i frustració.
Simplement, tal com hem repetit des de la Cup, l’únic que ha posat de manifest aquesta pandèmia és el col·lapse d’un sistema que no ofereix cap solució a les vides de les persones i, en aquest sentit, la cultura tampoc l’ha sabut sobreviure.
Si entenem la cultura com a part estructural d’un país, és condició sine quan non pensar que la cultura sigui un motor de cohesió social i garant dels drets de llibertat i equitat.
Pierre Bourdieu deia que «la necessitat de cultura» es construeix i que és sobretot «l’absència de cultura» el que engendra les desigualtats. Segurament, aquests dos termes —«absència de cultura» i «desigualtat»— són dos eixos que haurien d’ impregnar, de manera urgent, les nostres polítiques culturals del nostre país ja que debatre sobre quin model de política cultural volem, implica debatre sobre quina societat volem.
Vist l’informe actual del CONCA -organisme que vostès legitimen per tal que sigui l’ens que oferix una anàlisi anual de la Cultura-, ens posa de manifest que encara no s’han complert, en absolut, els objectius marcats en informes anteriors. Des del 2013:
[01_2013] Crisi, incerteses i sinergies
[02_2014] Una cultura policèntrica i articulada
[03_ 2015] Repensant les polítiques culturals. Reptes i reflexions
[04_2016] Nexes i divergències en la política cultural.
[05_2017] La Cultura, eix de les polítiques públiques
[06_2018] Dimensió social de la cultura
[07_2019] Informe anual sobre l’estat de la cultura i de les arts, en aquest últim es diu: “En aquest apartat es presenta una revisió crítica i en profunditat de la situació de la creació i la cultura a Catalunya durant el 2019 i es determinen recomanacions amb la voluntat d’incidir en polítiques culturals eficaces i eficients, en aquest moment absolutament necessàries. L’objectiu és contribuir a millorar les realitats dels respectius sectors i obrir a la societat el seu activisme i professionalitat, sovint en risc.” (pàgina 49 de [07_2019] Informe anual sobre l’estat de la cultura i de les arts)
Molt Honorable Consellera, fem tard, massa tard!
Tots els informes citats en aquesta carta, plantegen sempre el mateix. Per tant, hem d’endegar altres camins diferents i determinats en termes culturals. Hem de practicar allò que sempre es diu “si vols una solució diferent, actua diferent”. Comencem, doncs, per una major dotació pressupostària si creiem que la cultura és un bé essencial. És imperdonable que encara ens mantinguem sota de l’1% (concretament el 0,7%).
Si tal com exposava a l’inici de la carta, la cultura ha de representar un motor de cohesió social i garant dels drets de llibertat i equitat hem de garantir-ne l’accés en tots els nivells sense que cap persona en quedi exclosa. Una societat sana és aquella que es pot nodrir d’esperit crític, però per aconseguir-ho, la cultura no ha de quedar en mans d’uns pocs com un privilegi. Igual que defensem que la Salut ha de ser present en totes les polítiques, la Cultura també ja que la condició cultural, lligada a una situació socioeconòmica, pot considerar-se un determinant de salut.
Finalment, no podem deixar de parlar de la precarietat laboral en el sector cultural. Han de reconèixer que les polítiques de contractació són nefastes i, el més pervers de tot plegat, és que han quedat oblidades sota el pretext de l’èxit i del reconeixement públic. L’àmbit de les Arts Escèniques n’és un exemple clar: la majoria de vegades, el reconeixement públic del qual ara li parlo, ha estat avalat des de les mateixes institucions públiques com excusa de “passem-hi un vel” i no fer front a les problemàtiques reals en termes de legislatius, administratius per tal que les professionals puguin estar cobertes en el desenvolupament de les seves tasques. No n’hi ha prou en redactar i aprovar un Reial decret llei 26/2018, de mesures d’urgència per a la creació artística, s’han de crear estructures planificades i sòlides que serveixin a curt, mitjà, però sobretot a llarg termini.
A l’inici de la pandèmia, es parlava que, malgrat la desgraciada situació de la crisi sanitària, era l’oportunitat d’oferir a la ciutadania un canvi de paradigma a l’hora de posar al centre la vida en totes les seves manifestacions; l’àmbit de la cultura n’és una d’elles. L’única solució: fer una cultura de totes i per a totes!
Comments are closed.