[Mariona Quadrada] Oportunitats solidàries: petit comerç o grans superfícies
Aquests dies i en aquesta situació estranya i adversa en què ens trobem, se’ns accentuen les ganes d’ajudar, de ser solidaris amb tothom, cosa que cadascú exerceix segons les seves possibilitats. Tanmateix, ara durant el confinament, tenim una gran oportunitat de donar suport a les petites empreses d’alimentació i anar a comprar als petits comerços i als mercats. Que la nostra despesa es quedi allí.
Veiem cues als supermercats i poques als mercats, com a mínim aquestes dues últimes setmanes. Les botigues petites més localitzades en barris o zones concretes es defensen com poden, segons la fidelitat dels seus clients habituals, que ja tenien abans de la pandèmia, tot i que també tocades per l’acumulació de compres fetes als supermercats.
Això no és d’ara i passa perquè durant els últims 30/35 anys la nostra estructura política, l’administració, la societat, tots plegats, hem prioritzat la producció i el comerç sota el punt de mira de la globalització per damunt del de les sobiranies. Dit d’una altra manera, hem passat de tenir el control del territori, de la producció i la venda, de la traçabilitat natural del producte a dependre de les grans multinacionals, empreses l’escomesa de les quals és la rendibilitat econòmica i prou.
La diferència és ben clara. La primera opció, a més de donar-nos seguretat alimentària, sobretot pel que fa al producte fresc, ens humanitza, ens acosta a la relació social, entre venedors i compradors, entre els mateixos que, mentre fem cua, enraonem de quin tall va millor per estofar, o de quina és la millor fruita de la temporada. I això és més important del que ens pensem per a desenvolupar i mantenir una societat sana i ser comunitat. No podem oblidar tampoc que parlem de petits autònoms amb algun treballador al seu càrrec.
La segona, el que fa és dissenyar productes, crear nous gustos i combinacions i, sobretot, que se’n venguin molts, tant se val com estiguin elaborats. I en el com i entra l’on, la procedència: d’on vénen els productes que consumim? Quants quilòmetres han fet per arribar? Quan de temps han jagut en una càmera? Qui els ha produït i en quines condicions? A nivell humà és freda, impersonal, individualista i tramposa: acostumem a comprar més del que cal seduïts per l’abundància dels prestatges i els taulells. En aquesta opció tractem amb empreses milionàries, de dubtosa qualitat ètica envers els seus treballadors.
I arribat aquest punt, és indubtable que la contradicció a l’hora de fer la tria són els preus. Sí, el compte puja més quan anem al petit comerç o al mercat, justificat de vegades amb allò de: “és una opció personal, pagues més, però cadascú és lliure de triar”. Argument que no acull tothom perquè senzillament, la butxaca de molts no ho permet. Als supermercats, en canvi, els preus són més econòmics, sí, també, però, realment hi comprem el que necessitem o davant l’allau d’oferta caiem a la temptació de l’alimentació supèrflua i la compra compulsiva, la satisfacció del moment?
Per això pensem que ara més que mai, els mercats i el petit comerç de l’alimentació han de ser una estructura de país, una estructura sobirana que va des del productor al venedor i al consumidor. És a dir, han de fer la funció que els toca.
És hora, doncs, que entre tothom ajudem amb la solidaritat de la compra a aquests comerços. O això, o hi haurà un ensorrament general d’aquestes petites economies amb conseqüències desastroses. Aprofitem per conèixer qui vetlla per nosaltres a tots els barris i fem-los confiança comprant allò que necessitem en aquestes botigues. I, en tot cas, anem-nos repensant com volem qui sigui la compra i la venda dels nostres productes bàsics i el present i el futur dels petits botiguers.
