Un sistema alimentari públic i universal, això necessitem

Dir que la Carta dels Drets Humans del 1948 ja reconeixia l’alimentació com un dret bàsic i fonamental és repetitiu i buit perquè més enllà de les paraules no hi ha traducció en fets. És evident i ho sabem, que en matèria de drets humans, en general, i en particular no complim ni els mínims.

Ningú no negarà que la qüestió del menjar i de l’alimentació és nuclear, potser el dret més essencial de tots perquè compleix una funció bàsica, sense la qual, morim. El nostre cos es forma de nutrients, nutrients que són als aliments. Per tant és la primeríssima necessitat. Així doncs, l’alimentació és a la persona allò que és la persona a la vida: el centre.

Durant els últims 40/50 anys la nostra estructura política, l’administració, la societat, tots plegats, hem prioritzat la producció, el comerç i el consum d’aliments sota el punt de mira de la globalització per damunt del de les sobiranies. Dit d’una altra manera, hem passat de tenir el control del territori, de la producció i la venda, de la traçabilitat natural del producte a dependre de les grans multinacionals, empreses l’escomesa de les quals és la rendibilitat econòmica i prou, produint molt més del que cal i sense importar-los en absolut la qualitat dels aliments i el benestar de les persones.

La diferència és ben clara. La primera opció, a més de donar-nos seguretat alimentària, sobretot pel que fa al producte fresc, ens humanitza, ens acosta al coneixement dels productes, les seves combinacions i maneres de cuinar-los. La segona, el que fa és dissenyar productes, crear nous gustos i combinacions sense fonament i, sobretot, que se’n venguin molts, tant se val com estiguin elaborats. I aquí hi ha la trampa, és allò de l’opció personal: “cadascú és lliure de triar on i què compra”. L’argument és pobre, classista i discriminatori, perquè la majoria de butxaques no s’ho poden ni plantejar, per molta consciència que es tingui. O pitjor, a causa de les desigualtats educatives i culturals potser no hem tingut l’oportunitat d’incorporar aquesta consciència.

I amb aquest escenari veiem com la fam no s’eradica: al 2015 va afectar 795.000 milions de persones al món. Però què passa ara mateix ja en plena pandèmia? De moment només en tenim algunes dades aportades per organitzacions que ho treballen, però que no són exhaustives.

En el mateix ordre de coses, les dades sobre malnutrició i obesitat que creixen amb 2.000.000 de persones obeses. És obvi que aquestes situacions afecten la població més pobra. I, paradoxalment o no, als països més “desenvolupats”. Això explica el concepte fet realitat de “fam oculta”, en paraules planes, podem menjar molt, però gairebé tot aliments buits, és a dir menjar brossa.

Per tant, ens cal un sistema alimentari públic i universal que vetlli per les persones igual com hauria de ser en educació o salut. Hi ha molts i molts deures per fer, deures que posarien en entredit molts interessos empresarials i polítics, i això que ara seria l’hora d’aprofitar el moment que vivim en què dia sí, dia també veiem els forats del sistema i ja no tenim prou fil per cosir-los, potser es tracta de ser valents, estripar-los i posar totes les forces en els canvis que ens calen per ser més humans.

Les administracions i, ara que es diuen republicanes, haurien d’assegurar una sèrie de qüestions com ara les que apuntem i a tall d’exemple, perquè això només és un esbós, o que treguin la paraula republicà dels seus discursos.

–Assegurar les cadenes alimentàries curtes: seguretat alimentària entesa no només com a higiene sinó com a nutrients, gust i cultura. Aprofitar que els transports transnacionals seran més difícils i menys, degut també a les mesures sobre el canvi climàtic.

–Regular el preu de mercat dels aliments. Topalls necessaris, justos i iguals per a tothom.

–Crear marques territorials honestes, fugint de la banalització i poca fiabilitat.

–Crear un rebost per a desastres.

–Fer servir instruments normatius: etiquetatge, impostos a l’alimentació buida o miraculosa o prohibir-la directament com a atac a la salut pública

–Adaptar de la producció alimentària al medi, a l’entorn alimentari i no a l’inrevés.

–Constituir els Consells alimentaris locals (països anglosaxons) per assolir: aliment adequat, segur, diversificat, just, saludable, que ha de comportar la sostenibilitat a tots nivells, inclòs el de preus al consum.

–Moratòria de grans superfícies.

–Espais alimentaris públics: possibilitat de reconversió dels restaurants que no han resistit que es poden transformar en menjadors col·lectius, servei a les escoles, presons, casals de gent gran…, serveis comunitaris.

Per tant l’objectiu hauria de ser: proveir-nos d’un sistema alimentari organitzat públicament com la sanitat o l’educació i anar superant el capitalisme que, com diu l’Eudald Carbonell és un sistema arcaic propi del paleolític.